La performance i la seva pràctica, esdevenen una cruïlla dels llenguatges de l’acció i la estètica entre l’imaginari social i la necessitat de la producció cultural. Un espai ontològic on la metodologia per l’anàlisi de la pràctica performativa, es troba enllaçada literalment al ritus i el marc teòric que defineix la antropologia del ritual i del performance. L’estudi del ritual, lligat a la performativitat, posa de manifests els fets constants, ordinaris i persistents en una comunitat, retornant un conjunt d’indicadors de les pràctiques culturals de la pròpia comunitat. Tot un món d’accions socials i representacions dels éssers humans al llarg dels anys, que tenen per objecte constituir una estructura holística de les pràctiques realitzades per persones, en l’espai i el temps per donar sentit a la cultura, procés social que canalitza la comunicació de significats que li donen sentit al món, els valors, les creences i la construcció d’identitats. Aquestes defineixen als individus, representats pel seu cos. La performance es construeix des de l’acció del cos cap a l’observador.

Potser la paraula “actuació” resulta ser la més apropiada per traduir el terme “performance” a la nostra llengua, dintre de la antropologia del ritual i els estudis de les arts escèniques o performatives. Encara que segons el seu cas d’interpretació simbòlica, també es pertinent la consideració del terme “acció”, ja que al igual que la actuació, determina la posada en escena de la persona (Goffman, 2006), on el cos és el centre de la tota la activitat existencial. Per que la actuació es produeixi cal una acció, que dintre de la representació social es troba materialitzada per la acció (interpretació) d’una persona (cos) en un espai determinat (escena). Tant l’actuació com l’acció impliquen i pressuposen la categoria de causalitat per arribar al seu objectiu. La seva posada en escena, vinculada a la esfera quotidiana o la intencionalitat artística, implica un desig de voler ser vist o escoltat, per tant, un procés de comunicació i representació.

La representació designa etimològicament “l’acció per posar davant dels ulls d’algú”, construint la primera presentació d’una forma il·lusòria i sensorial del món i allò que forma part d’ell. El terme representació és utilitzat per múltiples disciplines amb la finalitat d’explicar com s’organitzen les diferents formes de presentació, prenent diferents significats en funció del context en què s’utilitza (comerç, art, esports, matemàtiques, disseny, tecnologia, dret i ciències polítiques). Però dintre d’aquest ampli ventall, ens centrarem en la representació social, que actua com un gran contenidor de voluntats, idees i accions col·lectives que son compartides pels membres dels grups socials i les pròpies comunitats. És el significat que s’apropa de forma més determinant al camp de la antropologia, on la representació de la cultura es vehicula per mitja del discurs escrit i per altres tècniques de la pròpia disciplina. És el cas de la antropologia visual, el complement de la teoria antropològica basat en el anàlisi de la realitat humana per mitja de les imatges, productora de documents audiovisuals i fotogràfics, a partir de la mirada que aplica l’etnògraf al seu entorn immediat. Tot el que passa per davant de la mirada, forma una imatge mental, que a posteriori pot transformar-se en una imatge material, (Belting, 2007) un document visual.

La imatge, la podem interpretar en si mateixa com un document (Freund, 1999), un objecte que pot correspondre a les diferents formes de producció, sigui pintura, fotografia, cinema, gràfic. Amb la fotografia, a principis del s. XVIII, i posteriorment amb el cinema, s’obre el proces de expansió de la cultura visual com l’arxiu en constant creixement de les cultures contemporànies. Una màquina de producció de representacions materialitzades en documents de diferents formats, que il·lustren les imatges de la memòria col·lectiva, instruments per la legitimació de la funció social del imaginari col·lectiu, constituint la representació simbòlica que començarà a donar forma a la cultura de masses en un desplaçament i dessacralització de l’art hegemònic.

Victor Turner (1999), en el estudi etnogràfic que realitza sobre els aspectes rituals dels ndembu a Zàmbia, aplica els conceptes del teatre per explicar la seva teoria sobre el ritus, determinant així un gir en la antropologia del ritual on incorpora el concepte de la multidisciplinarietat, un canvi de paradigma (MacLuhan, 2001) resultat del pas de la era de la mecanització, definida per la seqüencialitat, cap a la era de la velocitat instantània de la electricitat, que implica la simultaneïtat. En aquesta nova estructura, la antropologia del ritual adopta la característica de la performativitat, a partir de l’antiga paraula anglesa “parfournir”, que segons la interpretació de Turner (1980) vol dir “per dur a terme”, “produir quelcom, ordre o projecte”. El fet de observació del ritual, permet identificar un conjunt de símbols simultanis a les accions produïdes del propi ritual. El ritual, segons Turner, és una teatralització del drama social, contenidora d’accions, objectes, relacions, gestos, activitats i unitats espacials.

En la dimensió de la quotidianitat, la etnografia del ritual i de la performance es situen en l’intermedi, inherentment inestable, treballant entre les disciplines teòriques i artístiques, entre el teatre i la antropologia, el folklore i la sociologia, la historia i la teoria de la acció. El seu paper estableix la praxis entre el ritual, el teatre, la dansa, la poesia, l’esport, el joc, el drama social i les múltiples practiques de l’entreteniment popular (Schechner, 1986), configurant un conjunt de patrons que poden ser analitzats i tornats a posar en joc per mitja del document de registre de la pràctica El document vol ser un estímul de la memòria per transformar-se en present (Phelan, 1993), provocant la evocació del passat. La funció contempla els elements necessaris per tornar a representar el passat com una realitat que transforma el present i pertany de forma atemporal a la legitimació de la funció social del registre. La teatralització de la vida impugna al ritual, i al fer-ho, profana la tradició cultural i la transforma. Els llocs del teatre, la performance, el cinema, com a documents de registre de l’acció son els mapes de les cultures a les que pertanyen. La etnografia de la performativitat defineix les metàfores de les arts dramàtiques en la introspecció creativa del acte social de la presentació del cos, dins del qual s’adscriu significat als coneixements i les experiències, i al mateix temps les fixa, li aporta el marc teòric per generar categories de classificació.

 

Isidor Fernàndez